Aïllats, joves, no anem enlloc

Publicat al Full Dominical del Bisbat de Sant Feliu, del diumenge 11 de novembre del 2007

Aïllats, joves, no anem enlloc

El nostre país s’ha caracteritzat durant dècades per un associacionisme juvenil potent i fort, part d’ell corresponent a accions de voluntariat seriós, generós i compromès en multitud de serveis a la comunitat. El país ha disposat d’un teixit associatiu juvenil plural i ric que, enfortint la societat civil, ha contribuït a vertebrar-la. Malgrat les dificultats polítiques, socials i econòmiques féu un important servei durant els anys de la dictadura i va fer un gran paper durant la transició. L’associacionisme juvenil eclesial no era aliè a aquesta realitat: moviments generals i especialitzats, associacions, entitats, grups… constituïen una part important d’aquest contingent. Aquesta realitat social i també el seu àmbit eclesial s’ha afeblit. És cert que han aparegut noves formes d’associacionisme però, globalment, el potencial humà aglutinat i la intensitat d’incidència no són el mateix. Convé reflexionar sobre el tema per la repercussió que té en l’Església i en la societat. La preocupació per la vida col·lectiva, també per l’eclesial, passa necessàriament per l’associacionisme. Aïllats, d’un en un, els individus no poden accedir a cap identitat col·lectiva... ni personal, dit sigui de passada. L’experiència associativa és el fonament dels lligams comunitaris i de solidaritat.

L’associacionisme juvenil eclesial ha estat i és, des de l’espiritualitat, la cultura, l’educació i el lleure, la diversitat de serveis solidaris, els àmbits intel·lectuals, professionals, familiars, de treball i estudi... una escola de formació humana i cristiana. El compromís i el testimoni evangèlic contribueixen a l’articulació social i a fomentar la capacitat de diàleg respectuós amb l’altre, el gust per fer les coses curosament, el sentit de responsabilitat i de compromís, la disponibilitat per incorporar-nos a projectes col·lectius, el no fer
d’un mateix el centre únic i exclusiu de la pròpia vida, la renúncia activa i decidida a la mentida, a la frivolitat o a l’absolutització del propi interès, la lluita decidida pels valors evangèlics, especialment en les situacions i amb les persones que més ho necessiten.

Aquestes actituds bàsiques, imprescindibles per apropar el Regne, no s’adquireixen mitjançant discursos sinó mitjançant experiències vitals arrelades en l’Evangeli. L’associacionisme juvenil, sens dubte, és un lloc privilegiat per fer aquesta mena d’experiències, «perquè on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20).
Enric Puig Jofra, SJ